Sugar Blues

A mode d’introducció històrica, de forma sintetitzada, cal remarcar que el sucre arribà a Anglaterra al voltant de l’any 1319, es tractava d’una novetat cara i exòtica, que la majoria de vegades es trobava a la medicina (per tal de millorar el gust a barreges d’herbes medicinals, entranyes i altres materials típics de la farmacopea medieval). No s’arribà a consolidar com a element gastronòmic al vell continent fins la segona meitat del segle XVI.

Els impulsors del seu comerç foren portuguesos i espanyols, ambdós van plantar canya de sucre a les seves possessions caribenyes i poden atribuir-se la dubtosa distinció d’haver introduït la esclavitud al nou món (a partir de la importació d’esclaus, principalment africans) amb la intenció de produir sucre.                              

                                   

                           

Avui en dia, trobem que el sucre és la menys discutida i la més difosa addicció del món. I es tracta d’un dels hàbits de més difícil abandó. Els addictes al sucre poden ser usuaris de manteniment o menjadors compulsius. La profunditat d’una seriosa addicció al sucre s’exemplifica en el cas dels afectats per la bulímia que poden enganxar-se en forma de menjades sobresaturades de sucre i després provocar-se el vòmit o utilitzar purgues laxants que els permetin ingerir més sucre. Com succeeix amb tots els estimulants, la ingestió de sucre és seguida per un breu “ímpetu” eufòric, al qual segueix la depressió i la culpa. L’addicció al sucre pocs cops es dóna com un síndrome aïllat; el més comú són les addiccions mixtes: per exemple de sucre i cafeïna.

Laura Urbina explica l’experimentació d’aquesta lleu eufòria al seu llibre “Primer Manual de Nutrición Consciente”:

Mientras la glucosa es absorbida por la sangre, nos sentimos animados. Un estímulo veloz. Sin embargo, a este impulso energético le sigue  una depresión, cuando el fondo se desprende del nivel de glucosa sanguínea. Estamos inquietos, cansados; necesitamos hacer un esfuerzo para movernos o incluso pensar. Hasta que se eleva de nuevo el nivel de glucosa… Podemos estar irritables, hechos un manojo de nervios, alterados. La gravedad de la crisis doble depende de la sobredosis de glucosa. Si continuamos tomando azúcar, una nueva crisis doble empieza siempre antes de terminarse la anterior. Las crisis acumulativas al final del día pueden ser enloquecedoras. Tras varios años con días así, el resultado final son glándulas adrenales enfermas, agotadas no por exceso de trabajo, sino por un ajetreo continuo. La producción de hormonas, en general, es baja. Las cantidades no se amoldan. La alteración funcional, desequilibrada, se refleja en todo el circuito endocrino. Muy pronto el cerebro puede encontrarse en dificultades para distinguir lo real de lo irreal; estamos expuestos a volvernos precipitados, cuando el estrés se interpone en el proceso, nos desmoronamos porque no tenemos ya un sistema endócrino sano para enfrentar cualquier contingencia. Día a día nos encontramos con una falta de eficiencia, siempre cansados, nada logramos hacer, realmente sufrimos los “sugar blues” (o depresiones del azúcar)… Puesto que en algunas personas las células cerebrales dependen totalmente de la taza de azúcar en la sangre en cada momento para alimentarse, son quizás las más susceptibles de sufrir daños. La alarmante y creciente cantidad de neuróticos en el mundo lo evidencia claramente. No todos llegan al final. Algunas personas empiezan con glándulas adrenales fuertes; otras no. Los grados de abuso de azúcar y de melancolía varían, sin embargo, el cuerpo no miente - si se toma azúcar, se sienten las consecuencias.

Ja són varis els especialistes que atribueixen al sucre els índexs cada cop més elevats de nens amb TDAH i diverses al·lèrgies. S’ha trobat també que al consumir sucre el cos elimina el calci en majors quantitats, de tal manera que l’organisme es veu forçat a sostraure’l d’ossos i els teixits que són les úniques parts on ho emmagatzema el cos. El desgast de calci als ossos causa que es tornin porosos i fràgils, el qual condueix a la osteoporosis.

Tal com hem vist, el consum constant d’aquest psicoactiu també atrofia el rendiment de les glàndules, causant poca secreció d’hormones o alterant la composició química de les mateixes, donat que s’ha pogut comprovar que el sucre afecta la correlació de minerals a l’organisme. Per últim, estudis recents vinculen al sucre amb problemes al sistema immunològic, tal com denuncia la doctora Nancy Appleton a “ Lick the sugar habit”:

Una de les substàncies aparentment inofensives i, sens dubte, una de les que majors problemes crea a l’atacar el nostre sistema immunològic és el sucre. El principal problema que arriben a causar és en els macròfags, els quals queden fixats al sucre i s’impossibilita la seva acció. La missió dels macròfags consisteix en destruir, bloquejar i activar la immunitat quan es detecta la presencia d’una toxina, un virus o una bactèria. Cada cop que ingerim sucre, encara que siguin dos cullerades, les proporcions de minerals es desestabilitzen. Aquest desbalanç, en persones malaltes, pot durar hores. Quan els minerals del cos es troben afectats d’aquesta manera dia a dia, any rere any, possiblement per generacions, la habilitat del cos per tornar a la seva homeòstasis es troba esgotada. El cos ja no pot tornar a la seva harmonia.

Sembla increïble que les autoritats del Departament de Salut Pública de diferents nacions segueixin mantenint al públic dins la ignorància. El màxim que s’ha aconseguit és obligar a indicar a l’etiqueta dels productes industrials si contenen sucre, cosa que ens trobem al 90% dels mateixos ja que, fins i tot, els productes salats estan conservats en sucre. 

Darrere l’alcohol i el tabac, el sucre és la substància addictiva més maliciosa consumida pel éssers humans.

Pel que fa al potencial de dependència veiem que és de tipus físic i psicològic, el seu síndrome d’abstinència s’experimenta fins després de diverses setmanes d’haver-ne consumit, Els seus símptomes inclouen la depressió, fatiga, nerviosisme, ansietat, falta de concentració i hipertensió. En un grau extrem, la dependència al sucre es presenta com a hipoglucèmia.

Siguem clars: el sucre és totalment innecessari per la dieta humana, no representa cap contribució que no es pugui obtenir d’altres fonts més accessibles. Es tracta simplement d’un “xute” ; tot i això, per aquest simple “xute” la cultura dominant europea va ser capaç de trair els ideals de la il·lustració al confabular-se amb el tracte d’esclaus.